Sobre la resistència popular a Palestina

L'última brutal ofensiva per part d’Israel a la Franja de Gaza va ser un cop fort que va activar la mobilització de la societat palestina i la comunitat internacional contra l'agressivitat de l'exèrcit israelià i les seves violacions constants als drets humans i a la legalitat internacional. La resistència popular ha pres més força arreu del món, donant suport al poble palestí. Això es demostrà a través de les manifestacions de milers de persones a gairebé tots els països del món, condemnant el genocidi que Israel va dur a terme aleshores; i fins i tot, molts estudiants de diverses universitats europees i americanes, van decidir prendre les aules per exigir a les seves administracions el suport al poble palestí i la condemna als atacs contra la població palestina.  La condemna a aquests  atacs va ser  una raó de pes per mobilitzar la societat civil i reforçar les campanyes que aposten pel boicot a tots els nivells, com una estratègia noviolenta per lluitar contra el sistema d'apartheid israelià.

Al llarg de la història de Palestina, la resistència popular ha pres moltes formes. Ja des de l'època de la colonització britànica, l'abril del 1936, el Hajj Amin al-Husayni va declarar una vaga general, que va durar sis mesos, en contra de l'autoritat del mandat britànic, demanant posar fi a la immigració de jueus a Palestina. Com a reacció, els britànics van armar una força policial jueva per als assentaments, i en no aconseguir aplacar les revoltes palestines, van convocar a una conferència el 1939, que va desembocar en l'establiment de límits a la immigració jueva a Palestina -es va fixar una quota de 15,000 immigrants per any-. Posteriorment, com a resposta a la neteja ètnica desencadenada el 1948, la Lliga Àrab va suspendre les transaccions de comerç i finançament entre Israel i els estats que la conformaven. Aquest boicot es va desenvolupar, bàsicament, de tres maneres:

1. Prohibició del comerç directe i relacions entre Israel i els estats de la Lliga Àrab.
2. Boicot a les companyies internacionals que tenien negocis amb Israel.
3. Elaboració d'una "llista negra" amb les empreses que comerciaven amb companyies que, al seu torn, feien negocis amb Israel o mantenien capital d'origen israelià.

A partir de 1948 hi va haver un gran moviment àrab contra el sionisme, qüestió que duraria fins l'any 1977, quan països com els EUA i el Canadà van començar a pressionar per acabar amb el boicot i, més tard, a promoure les negociacions de pau. Durant la primera Intifada, la resistència popular va prendre molta força, va ser una lluita que va incloure polítiques d'enfrontament contra soldats i colons israelians, accions de desobediència civil i la reorganització de la societat civil per mitjà de comitès populars de solidaritat i assistència mútua responsables, especialment del subministrament d'aliments, educació i salut. Beit Sahour, un poblat a prop de Betlem, constitueix un gran exemple del que va ser la lluita popular organitzada en aquest llavors, l'acció principal va ocórrer quan, entre 300 i 400 persones, en un acte conjunt, van tornar els seus documents d'identitat israelians. Immediatament, l'exèrcit va reaccionar i va arrestar 23 persones, amenaçant amb deportar, ja que per a ells, aquell palestí que no tenia la targeta d’identitat era considerat un resident il·legals en els Territoris Ocupats. Finalment, per mitjà d'acords amb el Municipi, Israel va retornar totes les targetes d’identitat a canvi de l'alliberament de presoners. Un altre succés, va ocórrer el 1989, quan tots els habitants del poble es van negar a pagar els impostos a Israel, tot i que les forces d'ocupació, en represàlia, van declarar un toc de queda per 42 dies, van detenir a uns 40 habitants, van tallar les línies telefòniques i confiscar moltes propietats de famílies palestines. Les mesures adoptades per Israel van incentivar encara més la resistència, i així es va començar un boicot cap a tots els productes israelians a través de la creació d'un sistema econòmic autogestionat i independent. D'aquesta manera, va continuar la resistència en aquest poblat, com també en les altres comunitats palestines, fins que, el 1995, l'Autoritat Nacional Palestina va prendre el poder en els territoris ocupats després del procés de negociació de pau que havia començat el 1991.

Just després del fracàs de les negociacions de pau entre l'Autoritat Nacional Palestina i Israel i al començament de la Segona Intifada, les institucions i organitzacions de la societat civil palestina van començar a fer una crida per boicotejar a Israel i adaptar aquesta estratègia com una manera no violent de lluitar contra el sistema de l'apartheid i ocupació israeliana. Al setembre de 2001, al voltant de 3.000 organitzacions civils de tot el món es van reunir a l'Àfrica amb motiu de la Tercera Conferència Mundial contra el Racisme. Va ser allà, a Durban, on van acordar adoptar els mètodes que va utilitzar el moviment d'alliberament de Sud-àfrica en la seva lluita contra l'apartheid com a estratègia per a l'alliberament de Palestina. Així, van muntar un programa d'activitats de repudi al racisme i la discriminació perpetrades en el conflicte palestí-israelià, incloent el rebuig a les discriminacions efectuades per l'exèrcit israelià, a la denegació del dret al retorn dels refugiats i al desplaçament intern de les persones expulsades de les seves llars i propietats. De fet, l'agost del 2002, una gran coalició de la societat civil palestina va fer una crida per articular una campanya global de boicot a Israel.
L'octubre de 2003, acadèmics i intel·lectuals palestins dels Territoris Ocupats i de la diàspora van cridar als seus parells de la comunitat internacional a boicotejar les institucions acadèmiques israelians; aconseguint l'abril de 2004, establir una campanya de boicot acadèmic i cultural (PACBI). Un any després, el 2005, es va realitzar un petitori conjunt, representat pels refugiats palestins a l'exili, els palestins de Cisjordània i de la Franja de Gaza i els palestins ciutadans de l'estat israelià, convidant a les organitzacions de la comunitat internacional i a totes les persones disposades en general, a boicotejar l'Estat d'Israel i a implementar iniciatives que impliquin la seva desinversió. Aquesta campanya va ser adoptada el mateix any per la Conferència Internacional de la Societat Civil, convocada per les Nacions Unides, com una forma d'acabar amb l'ocupació a Palestina.

Avui, després de 10 anys de la segona Intifada, el poble palestí continua lluitant dia a dia contra la construcció del mur de la segregació, la confiscació de terres, la usurpació de béns -fins i tot d'arbres-, la humiliació en els «checkpoints» i les restriccions il·legítimes a la llibertat de moviment. Els atacs de Gaza van despertar al món i hem vist a diversos països com Veneçuela, Bolívia, Qatar i Mauritània tallar les seves relacions diplomàtiques amb Israel i expulsar els seus ambaixadors. Per la seva banda, els joves han començat a actuar dins del seu cercle, organitzant manifestacions i demanant a diferents institucions el suport a la societat palestina. En efecte, han demanat a les universitats, d'una banda, l'atorgament de beques a estudiants de Gaza, i de l'altra, que es pronuncien condemnant els atacs israelians, fins i tot, que suspenguin els seus programes d'intercanvi amb universitats israelianes, com una forma de protestar contra totes les violacions als drets humans i de pressionar al govern israelià per canviar la seva política i sistema d'apartheid.